Era una turista del carrer que jo vaig voler fotografiar, no era guapa crec que era eslava, crec que portava unes hores perduda dins del seu mapa. Vaig convidar-la a fer un café com algú va fer quan jo era a Praga, però la conversa era impossible una mica freda. Vaig dibuixar-li el meu carrer, la plaça i el metro i el Tibidabo, però era inútil deia coses ben extranyes. Digue'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar. Era la turista del café que jo vaig saber entretenir, ara més guapa, segur que era eslava, segur que naixia una cosa extranya entre nosaltres. Vaig inspirar-me a improvitzar tota una mímica de gestos, tu ets aquí, cap amunt la ciutat s'acaba, si vols pujem aquest carrer i entendràs on és el mar, veuràs que no és tan gran la ciutat. No sé on m'estic ficant, un altre cop aquest carrer, però els dos sabem que això ara ja no importa. Digue'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar. Somriu quan jo li prenc la mà i sento que torno a improvitzar i ens donem un petó que acaba de matinada. Vaig ser feliç fins l'endemà, però ella no hi era al despertar i ara sóc jo qui és troba perdut en el seu mapa. Digue'm com se diu un raig de sol, una platja deserta, el vent vora el mar, com se diu convido jo, com se diu ho sento, però hauria de marxar.
Senyors tranquil
