Quan d’un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s’inflin com veles,
i el sol t’escupi raigs al front.
Quan els pit-rojos i les caderneres,
els gaigs, les garses i els mussols
refilin a l’uníson la melodia
que tens al cor potser que comencis a sospitar.
I tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix
Quan recuperis tots els fragments
d’aquest naufragi que és la memòria,
d’aquests parracs ja no en direm corbates
i d’aquesta espelma no en direm llum.
Quan de la fosca nit salvatge
l’udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills
és que tot torna a començar.
O potser tu mai has tingut un amic imaginari,
opotser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda,
o potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut.
Mishima